Història

Pedreguer és un poble de transició entre la costa i l’interior muntanyenc de la Marina Alta. El terme, amb una extensió de 29,58 km2, inclou diversos paisatges: d'una banda, la zona de conreus i planes, amb les elevacions puntuals dels turons dels Molinets i de la Sella; de l’altra, la serra de la Muntanya Gran, que custodia el tresor que constitueix el patrimoni cultural i arquitectònic rural tradicional de la pedra en sec.

Tenim constància de la presència humana a l'actual terme de Pedreguer des del paleolític superior i el neolític (tal com palesen, repectivament, les importants troballes de les coves del Comte i Randero, o les de la penya del Cingle). En època ibèrica diversos punts elevats, com un dels cims de la Sella o el penyal del castell de l'Ocaive, però també d'altres al pla, com el del c/ Joana Escorna o l'Albardanera, presenten una ocupació en forma de poblats de petites dimensions. També la romanització es deixà sentir a Pedreguer; així ho testimonien diverses troballes epigràfiques i tenim constància de l'existència de diverses villae.

Més completes són les notícies que ens han perviscut de la presència musulmana. Llavors el territori de l'actual Pedreguer estava dividit en diversos nuclis de població rural, dependents a efectes fiscals i defensius del castell de l'Ocaive. Es tracta de les alqueries de Pedreguer, Benimarmut, Carraca-Matoses, Montroi, Gorgo, Canelles i el rafal Abenaxoch. Totes aquestes continuen formant part de l’actual terme de Pedreguer, amb l’excepció de les de Gorgo i Canyelles, que formen part del terme de Gata de Gorgos.

Amb la conquesta feudal, el 1244, l'almirall Carròs esdevingué l'alcaid del castell de l'Ocaive. Llavors s’inicià el repartiment de la terra conquerida entre aquells que havien acompanyat el rei en el seu avanç cap al sud. En el cas de Pedreguer, sabem que l’alqueria de Benimarmut fou concedida a Andrèol i Albert de Flix, nebots de Carròs, i que altres individus reberen propietats a les de Carraca, Canelles, Gorgo i al rafal Abenaxoch. No obstant això, el 1271, finalment, Jaume I concedí el castell de l’Ocaive i les alqueries del seu terme castral a Pere Roís de Corella. Tot i la senyorialització del territori, el fet que la conquesta va realitzar-se majoritàriament per mitjà de pactes suposà la continuïtat de la immensa majoria de la població musulmana fins a l’expulsió de 1609.

Llavors es procedí al repoblament de les terres que havien quedat deshabitades com a conseqüència de l'expulsió. El 1611 se signà la carta pobla de Pedreguer, Matoses i Albardanera entre la comtessa d'Anna, muller i procuradriu del senyor d'aquests llocs, i els nous habitants, la continuïtat dels quals fou variable. En qualsevol cas, la major part dels nous pobladors que finalment s'assentaren a la localitat (i de gran part de les Comarques Centrals Valencianes) foren d'origen mallorquí, menorquí i eivissenc. La petjada insular encara és present actualment a la zona en els cognoms o en el parlar, i ha estat recentment reivindicada amb l'agermanament entre Pedreguer i Petra (Mallorca), formalitzat el 2013.

Durant segles, Pedreguer mantingué el seu caràcter eminentment agrari, amb un predomini del secà dedicat al conreu de la vinya (per a la producció de pansa), l'olivera, l'ametlla, etc.

El municipi tingué una participació destacada, juntament amb altres de la comarca, en l'inici de la Segona Germania (1693), però fou víctima d'una precoç repressió. En la Guerra de Successió (1701-1708, per a la comarca), la participació dels pedreguers en diverses accions austriacistes suposaren el saqueig i la crema del lloc per part de les forxes borbòniques el 1705. Amb tot, fou en aquest periode que Pedreguer rebé el títol de vila. La resta del Set-cents, de fet, es caracteritzà per la recuperació demogràfica i el creixement econòmic.

Al segle XIX, l'exportació de la pansa cap als mercats del nord d'Europa i Amèrica esdevingué el veritable motor econòmic de Pedreguer i del conjunt de la comarca, i es traduí en el monocultiu de la vinya de la varietat moscatell. A les acaballes de la centúria, quan la conjuntura climatològica i les plagues del míldiu o la fil·loxera provocaren la crisi de la pansa, calgué buscar alternatives en l'emigració a l'Alger o, fins i tot, Amèrica, o en la reconversió cap a la manufactura de  la llata. La progressiva industrialització del sector manufacturer anà de la mà de l'ampliació de l'espectre de la producció, que va abastar també els joguets, les conserves, els barrets i, finalment, la marroquineria.

L'últim quart del segle XIX i l'inici del segle XX fou una època d'importants innovacions i d'avenços en matèria d'infraestructures: es construiren les Escoles Velles (actual Casa de la Cultura), els Pòrxens, els Molinets o el dipòsit municipal d'aigua potable i tot un seguit de fonts; alhora, es produí l'arribada tant de l'electricitat com del telèfon, i començaren a veure's circular pels carrers de Pedreguer els primers cotxes. També s'iniciaren llavors les obres d'ampliació del regadiu, que suposaren la substitució de la vinya pels cítrics i el monopoli de la pansa pel de la taronja, hegemònica encara actualment, tot i la crisi del sector.

Aquesta efervescència es manifestà també en l'arena política, especialment a la darreria de la Restauració i en temps de la República, si bé la progressió en aquest sentit quedà tallada en sec per la dictadura franquista.

L'impuls industrial de Pedreguer culminà en la dècada dels seixanta del segle passat, amb una concentració en els sectors de la marroquineria i la fabricació de bosses i barrets. Aleshores, el municipi destacava a nivell comarcal per la seua dedicació manufacturera i constituïa un important pol d'atracció de mà d'obra dels pobles de l'entorn. En les dècades següents, però, la indústria tradicional estrà en crisi, per bé que actualment el polígon industrial de Pedreguer constitueix un dels més dinàmics de la Marina Alta.

Actualment, en definitiva, Pedreguer és un municipi destinat sobretot al sector serveis, amb una història i unes tradicions d'allò més riques, divers en la seua composició social i cultural, i amb ganes de continuar projectant-se en el futur amb la mateixa empenta que ho ha fet fins ara.

És possible trobar més informació sobre la història, l'entorn, les tradicions i el patrimoni de Pedreguer al llibre Pedreguer, memòria d'un poble, de Pasqual Costa, Teresa Ballester i Pepa Garcia (2009, Pedreguer: Ajuntament de Pedreguer), del qual prové la informació ací recollida.

Política de privacitat: En compliment d'allò establert en la Llei Orgànica 15/1999, de 13 de Desembre, de Protecció de Dades de caràcter Personal l'informem que les seues dades personals, recollides a través del formulari, es guardaran en un fitxer propietat de l'Ajuntament de Pedreguer i únicament serviran per a fer-li arribar l'actualitat municipal.

Registra't al nostre NEWSLETTER i rebràs les últimes notícies del municipi al teu correu electrònic.

Podràs donar-te de baixa en qualsevol moment.


1 + 2 =

Ús de cookies de pedreguer.es

El lloc web de l'Ajuntament de Pedreguer fa ús de cookies pròpies i de tercers per a millorar-ne els serveis i l'experiència d'ús de l'usuari. Si continueu la navegació, entenem que accepteu la nostra política de cookies.

ACEPTAR